les meves mans són un arxiu
Un cos es presenta en forma de cova de superfície brillant, rugosa i humida. Si tingués veu, seria una veu cavernosa, profunda i antiga. Pots intuir que aquestes parets no sempre han tingut aquesta forma, sinó que han sigut deformades pels gestos d’altres, que s’han obert pas a través d’elles, o s’hi han recolzat o ajagut per descansar-hi. Les entranyes d’aquesta cova sempre han sigut toves, i han acollit òrgans i sistemes sencers que no eren seus, però sí que li pertanyien. Veus aquest "l brillant? Aquest "l connecta aquesta cova amb una altra, també calenta i lle"scosa. Unides per la viscositat, es converteixen en la mateixa cosa, tot i que no comparteixin temps ni terra.
꒷꒦)꒷꒦) ๋࣭ !꒷꒦
blanca arias em rep a casa seva i, mentre deixo les coses, va agafant objectes dels prestatges, uns més grans que altres, i els col·loca sobre la taula del menjador. Llengües i "ls de baba de vidre transparent; budells, estómacs i més llengües de ceràmica; i dibuixos que ha fet a la seva llibreta de treball. Em diu: “em pregunto com es presenten els cossos”.
Fa temps que l’empaita aquesta preocupació: com podem fugir de les lògiques de la visibilitat i la representació? Com es fa present, directament, un cos lesbià? I de què està fet? Amb la seva investigació, no vol crear obres que representin cossos. Vol fer present cossos.
Per fer-ho, parteix d’una imatge primera: un "l de bava com a genealogia. L’arxiu del Centre de Documentació de Ca la Dona, on blanca i jo fem treball voluntari, és un dels espais on es pot traçar aquesta història no lineal. Els cossos es fan presents als sobres de les cartes, llepats per les remitents, o estripats a correcuita per l’ansietat de llegir-les. blanca proposa unir aquests gestos, i entendre’ls com un almanac de cossos que, invocant-los, es resisteixen a les formes imposades de la visibilitat.
No és un procés en solitari. L’acompanyen una coral d’autoris i artistes. Monique Wittig li diu que fragmenti el cos, que el faci intens i passional, que el descompongui i el desfaci. Carol Rama, en lloc de persones desllenguades, li’n mostra amb llengües punxegudes que tallen, irreverents, que la porten a pensar en com, des de petites, ens ensenyen a domesticar la llengua: a col·locar-la, a controlar-la, a no treure-la, a no dir, a dir d’una forma correcta. Jane Bennet li recorda que tota matèria és vibrant i que, per tant, les peces que crea estan vives i tenen capacitat d’acció.
Fer-li cas al cos
Vaig conèixer a blanca quan elli tenia 19 anys i jo 22. Ens vam conèixer amb l’edu, la seva parella i amiga estimada, i la Míriam, amiga amb qui totis estudiàvem Història de l’Art a la universitat. Ens vam conèixer a les sales de La Virreina, on jo i la Míriam treballàvem com a informadores d’una exposició de Paula Rego. Ens vam conèixer, per tant, envoltades de gravats i dibuixos. Al cap d’un temps, vaig saber que blanca dibuixava molt, en llibretes i diaris. Dibuixava l’edu i a elli mateixi, i quan vaig saber que ara estava tornant a dibuixar-se, me’n vaig alegrar molt.
Ara es dibuixa diferent: el contorn dels seus cossos ja no són unes cames, una panxa o un cap, sinó siluetes fetes a partir de deixar-se fer. Deixant-se guiar pel cos i per la memòria muscular, la seva mà traça formes poroses i irregulars, rugoses, que després emplena amb un moviment repetitiu i circular. Tot i ser un exercici automàtic, no es tracta d’un gest inconscient; al contrari, és precisament en aquest automatisme que es fa més present en el cos, arribant a percebre el tacte entre els diferents teixits que el componen, com si es tractés d’una regressió a l’interior de l’úter, quan encara era només un sac d’òrgans en formació.
Dibuixar es converteix, així, en un assaig de moviments que li permeten tornar al cos, entenent-lo com un espai de memòria que no obeeix ordre ni cronologia.
Esborrar sense fer desaparèixer
Es mulla els dits de saliva i els passeja per sobre d’imatges d’arxiu d’un grup de lesbianes despullades banyant-se a un gorg i al mar. Riuen, juguen i s’abracen. A poc a poc, les cares i els cossos d’aquestes persones van esborrant-se, difuminant-se entre elles i amb el fons: deixen de començar i acabar.
Són imatges que mai no hem fet públiques, seguint les indicacions de les dones més grans del Centre de Documentació, que ens van explicar que algunes de les persones que hi apareixen preferien que no es divulguessin. Inicialment, ens va doldre no poder compartir aquestes imatges plenes de joia i complicitat, però ara blanca m’ha fet entendre una cosa important: podem reivindicar l’opacitat sense caure en la invisibilització. Els cossos continuen sent-hi, ocupant un espai col·lectivament, però no es deixen veure; estan protegits.
Els protegeix esborrant-los, però també curant-los: com si netegés una ferida, la saliva té cura d’aquestes persones, un altre gest que es fa present en la mateixa materialitat de les imatges, en les aigües que fa la tinta en contacte amb la humitat, en les empremtes dactilars dels dits que han passat per sobre d’elles. Per sempre deformades per unes mans protectores.
La Mercè Otero, companya de l’arxiu, sempre ens diu que el de Ca la Dona és un arxiu viu perquè les persones que van generar els documents que hi guardem o bé en tenen cura o bé en tenen cura les seves amants i amigues. Amb aquestes peces, blanca m’està mostrant una altra manera les acompanya amb un gest que no busca el control ni l’ocultament, sinó el reconeixement.
Hi ha altres maneres de recordar que no passen per la visibilització: no cal una imatge nítida per notar un cos o un col·lectiu, sabem que hi són, que hi van ser i que hi seran.
Fer amb la gravetat
L’any passat, algunes persones vinculades a l’arxiu de Ca la Dona vam crear una peça ceràmica acompanyades per blanca. La vam fer un parell de desenes de mans acompanyades de la gravetat, ja que va col·lapsar completament, i després la vam curar i recompondre entre totis.
La gravetat també es fa present en les peces ceràmiques que ara ha fet, trossos d’entranya que es pleguen sobre si mateixes i coves esmaltades que es recolzen les unes amb les altres per aguantar-se. Aquesta interdependència entre les obres genera un sistema de col·laboració entre òrgans que es necessiten, afectivament organitzats, i d’aspecte i textura sorprenentment semblant al teixit orgànic. L’esquerda o el bombolleig de l’esmalt fan que, en mirar les peces o en posar-hi la mà dins, sorgeixi la sensació de tocar un cos amb cicatrius, varius o cel·lulitis, com si tinguessin memòria.
De la mateixa manera que permet que la ceràmica es plegui sobre si mateixa, blanca ha començat a investigar com estovar el vidre —un material nou per a elli. La ceràmica li és familiar: es fa amb les mans, amb contacte directe, i mai no li ha estat estranya al tacte. Treballar el vidre, en canvi, m’explica que li ha resultat distant, gairebé hostil. Amb pinces i un bufador, ha d’exposar a altes temperatures trossos de vidre transparent que s’acaben convertint en petits budells i fils de baba.
Com si es tractés d’un procés digestiu dins d’un ésser viu, omple aquests petits budells transparents amb mel, un !uid groguenc que evoca un líquid intern. D’un recipient a l’altre, aquests petits contenidors acullen líquids que han passat pel cos de l’altre, deixant-hi un camí viscós i un rastre tangible d’aquesta relació. Tot i que l’intercanvi de secrecions només duri uns segons, el rastre persisteix.
꒦! ๋ )꒦꒷꒦꒦꒷꒦꒷
Proposo acabar amb un petit exercici de consciència corporal. Pensa en la teva llengua. Com està col·locada dins la caixa de la boca? Com es toca amb l’interior de les dents? Hi cap? Li falta espai? Li sobra? Està en tensió o descansa? Es recolza al paladar o cau cap avall? La mous quan hi penses?
Ara pensa en tot el que fas amb aquesta entranya que es deixa veure, l’únic òrgan humit que pots treure fora del cos. Notar l’amarg, el dolç, el salat i l’àcid. Compartir un gest de complicitat amb una amiga. Repartir saliva pel cos d’uni amant. Pronunciar totes les lletres de l’abecedari. Curar una ferida. blanca ens convida a voler fer més coses amb la llengua: dibuixar, esculpir, escriure, llegir i ballar amb ella.
2025
Beca Barcelona Crea 2024